La Casa dels Takahashi

Els Primers Dies

Des d'aquell dia, li van dir Okiku.

Durant les primeres setmanes, Hana i la nina eren inseparables: dormien juntes, i la nena li explicava els seus somnis cada matí amb la serietat de qui comparteix confidències importants. La família observava aquella devoció amb una barreja de tendresa i estranyesa. Hana sempre havia estat tímida, poc donada a mostrar afecte. Aquella nina semblava haver despertat en ella alguna cosa més lluminosa, més viva.

Potser massa viva.

Tot va començar amb coses petites, que sempre són les més difícils de descriure. Objectes fora de lloc. Portes que apareixien obertes després d'haver estat tancades la nit anterior. El gat de la casa es va negar a tornar a entrar, arquejant el llom davant del llindar com si alguna cosa a l'altre costat li resultés insuportable. Isamu ho atribuïa al vent, a la seva pròpia distracció.

Fins al matí en què la mare va entrar a l'habitació d'Hana i va trobar l'Okiku amb el cabell més llarg que la nit anterior.

La Nonagèsima Nit

Els registres que la família Takahashi reconstruí anys més tard establien amb exactitud que tot ocorregué la nit número noranta des que Hana portà la nina del bosc.

El foc no començà a la cuina ni a la xemeneia. Brotà a l'habitació d'Hana, al centre exacte de l'estança, sense font visible, sense guspira, sense cap causa aparent. I s'escampà amb una velocitat que no era natural, devorant la fusta centenària de la residència com si fes anys que esperava aquell moment.

Els crits despertaren el poble. La família escapà per un pèl. Tot Matsukawa s'abocà al carrer i allà es quedà, perquè ningú fou capaç d'apartar els ulls d'aquell foc que no minvava ni cedia. Els homes intentaren apagar-lo amb aigua i desistiren aviat: l'aigua desapareixia abans d'arribar a les flames, com si el foc se la begués a l'aire.

Només quan el primer fil de llum aparegué per l'horitzó,
el foc s'apagà. Sol. De cop.

A la nonagèsima primera albada,
entre les cendres, ella somreia.

El Mal que s'Expandeix

Els dies que seguiren, el mal deixà de dissimular-se.

El bestiar de Matsukawa morí en qüestió de setmanes, sense malaltia que ho expliqués. Els pous donaren aigua negra l'un rere l'altre. A les nits, els veïns es despertaven a la mateixa hora amb la mateixa sensació: alguna cosa estava dempeus al costat del seu llit, observant-los sense moure's. Els nens del poble deixaren de parlar. Els gossos emmudiren. I al solar calcinat dels Takahashi, la nina romania al seu lloc —sota la pluja i el sol per igual— somrient a tot Matsukawa.

El més inquietant no era la seva presència. Era que ningú no es podia desfer d'ella. Ho van intentar: llançar-la al riu, enterrar-la lluny, cremar-la com havia cremat la casa. Ningú fou capaç de tocar-la. Alguna cosa al voltant de l'Okiku resistia, no amb violència, sinó amb una indiferència absoluta i glaçadora, com si el món dels vius fos per a ella cosa de poca importància.

El mal s'expandia.
Lent. Pacient.
Amb la certesa tranquil·la d'alguna cosa que sap
que té tot el temps del món.

La Casa que és Tomba

La reconstrucció durà un any sencer i no s'assemblà gens a la construcció d'una casa. Fou un ritual sostingut i exacte: cada biga beneïda abans de ser col·locada, cada pedra consagrada, cada clau posat amb les paraules que corresponien.

El cor de tot era una vitrina negra i senzilla, custodiada per segells de fusta blanca gravats amb els caràcters de contenció més antics que existien. No eren només símbols. Eren promeses escrites en el llenguatge que les presències com l'Okiku podien llegir i no podien ignorar.

"Si un segell cau, la frontera s'afebleix.
Si cauen tots, la frontera desapareix."— Mishita —

Mishita tallà el cabell de l'Okiku ella mateixa —les úniques mans que no tremolaren en fer-ho— amb unes tisores de fusta de cirerer consagrades durant quaranta dies. Un tall net, a l'alçada de les espatlles. El cabell caigué a terra i no es mogué més. Per primera vegada en mesos, el vent bufà sobre Matsukawa.

Després, Mishita prengué l'Okiku entre les seves mans i entrà sola a la casa. Ningú la seguí. Esperaren durant hores sota el cel fred de la matinada, escoltant el silenci, fins que la certesa s'anà instal·lant en tots sense que ningú la digués en veu alta: Mishita no sortiria. Ningú no en va saber res més.

"La meva casa és ara la seva tomba.
La meva sang és ara la seva cadena.
El primogènit de cada generació vetllarà per aquests segells
mentre els Takahashi existeixin."— Isamu Takahashi —

La Primera Nit d'Akahiro

Akahiro Takahashi sabia el que havia de fer. Ho havia sabut tota la vida. Aquella mateixa nit, després de preparar el cos del seu pare, s'assegué davant de la vitrina com havia vist fer a Kaito milers de vegades. Revisà cada segell amb la meticulositat que li havien ensenyat. Tot en ordre. Tot quiet. L'Okiku el mirava des de dins amb el seu somriure etern i el cabell curt i quiet sobre les espatlles.

Però el pes del dol és diferent del pes de la por. No avisa, no colpeja: s'acumula a poc a poc, com aigua que puja sense que t'adonis que ja et cobreix. Era la primera nit sense el seu pare. La primera nit en què la guàrdia era seva i només seva.

"Només un moment", es va dir.

Quan els va obrir, l'habitació era plena de la llum grisa de l'alba.

Els segells de fusta blanca havien desaparegut. No eren a terra, no estaven trencats ni dispersos. Simplement no hi eren, com si la nit els hagués esborrat un a un amb una calma que resultava més pertorbadora que qualsevol violència.

La vitrina negra seguia al seu lloc. I dins seu, l'Okiku continuava asseguda amb el seu quimono taronja i el cabell curt i quiet, mirant al davant amb la mateixa expressió de sempre.

Però ja no hi havia res que la retingués.