OKIKU

Els boscos que envolten Matsukawa no són boscos per perdre-s'hi.

Els ancians ho repetien cada vegada que els nens s'acostaven massa a la línia dels arbres, amb aquella gravetat tranquil·la que tenen els advertiments que porten generacions sent certs: el bosc guarda coses que no són per a nosaltres. Però els nens són nens, i les paraules dels ancians pesen poc quan el sol de la tarda tenyeix de daurat les falgueres i la molsa, i el bosc sembla només un bosc.

Fou així com Hana Takahashi, la filla petita d'Isamu, s'endinsà entre els arbres una tarda de tardor i trobà el que no hauria d'haver trobat.

La nina seia al peu d'un arbre centenari amb la quietud d'una cosa que porta molt de temps esperant. Era petita, de porcellana blanca i cabell negre lacat, vestida amb un quimono de seda vermella tan viu que semblava impossible que hagués sobreviscut a la humitat i la penombra del bosc. Tenia els ulls entreoberts, fixos en algun punt entre els troncs, i els llavis corbats en una cosa que no era exactament un somriure, però que tampoc no era una altra cosa.

Hana la prengué entre les mans. Estava freda. Molt més freda del que justificava aquella tarda de tardor temperada.

Se la va endur a casa.

Isamu Takahashi era un home sever però just, i quan la seva filla li mostrà la nina amb els ulls brillants d'il·lusió, no tingué cor per arrencar-l'hi. Era només una nina. Estranya, sí, trobada en un lloc que no convidava a trobar res, però al capdavall porcellana, seda i cabell lacat. Res que no tingués explicació.

La van anomenar Okiku.

Durant les primeres setmanes, Hana i la nina eren inseparables. La nena dormia amb Okiku al seu costat, li parlava al matí, li explicava els seus somnis amb la serietat de qui comparteix confidències importants. La família observava aquella devoció amb tendresa barrejada d'estranyesa: Hana sempre havia estat tímida, poc donada als afectes visibles, i tanmateix aquella nina semblava haver despertat en ella alguna cosa més lluminosa, més viva.

Potser massa viva.

Començaren les coses petites, que sempre són les més difícils d'anomenar. Objectes que apareixien fora del seu lloc. Portes que es llevaven obertes havent estat tancades la nit anterior. El gat de la casa, que sempre havia dormit al corredor exterior, començà a negar-se a entrar, arquejant el llom i eriçant el pelatge cada vegada que s'acostava al llindar.

Isamu ho atribuí al vent. A la seva pròpia distracció. A l'edat de l'animal.

Però aleshores arribà el matí en què la mare d'Hana anà a despertar la nena i trobà Okiku amb el cabell més llarg que la nit anterior.

No fou un somni. No fou una il·lusió. El cabell lacat de la nina, que quan Hana la portà del bosc tot just li tocava les espatlles, havia començat a créixer amb una lentitud gairebé imperceptible dia a dia, però inconfusible setmana a setmana. Ningú no el tallava. Ningú no el tocava. Creixia tot sol, llis i negre i viu, com el cabell d'una persona.

La família guardà silenci durant un temps. Hi ha coses que són més fàcils d'ignorar que d'anomenar. Però el cabell continuava creixent, i amb ell creixien també les altres coses.

L'aigua del pou del jardí es llevà un dia negra com la tinta i tardà tres jornades a recuperar el color. A les parets de l'habitació d'Hana aparegueren marques fines i ordenades que ningú no sabé explicar. Hana deixà de dormir bé: es llevava amb ulleres profundes i una mirada vidriosa, com si una part d'ella hagués romàs en algun altre lloc durant la nit. Quan la seva mare li preguntava què somiava, la nena responia sempre el mateix, amb una calma que glaçava la sang: que Okiku em parla, però encara no entenc el que diu.

Els veïns de Matsukawa començaren a murmurar. Les desgràcies s'acumulaven sense causa aparent: una collita que es podrí d'un dia per l'altre, un nen que caigué en febres que cap remei no curava, una anciana que assegurà haver vist des de la seva finestra una figura de cabell llarguíssim caminant pel carrer principal a l'empara de la mitjanit.

Isamu convocà un sacerdot del temple proper. L'home arribà, recorregué la casa amb el seu encens i les seves oracions, i marxà sense dir gran cosa, amb els ulls massa quiets per a algú que no ha vist res. Aquella mateixa nit, Hana trobà Okiku al centre de la seva habitació, dempeus, tot i que ella l'havia deixat ajaguda sobre el coixí.

La nina la mirava.

I el seu cabell, negre i llis i perfectament viu, li arribava ja fins a terra.

Ningú no sabé després qui havia portat el compte. Potser ningú no ho féu conscientment, potser fou la memòria del poble la que anà marcant els dies sense que cap ment en particular ho ordenés. Però els registres que la família Takahashi reconstruí anys més tard establien amb exactitud que tot s'esdevingué la nit número noranta des que Hana portà la nina del bosc.

Fou al nonagèsim capvespre que la nit es transformà en dia.

El foc no començà a la cuina, ni a la xemeneia del saló, ni en cap lloc on el foc tingui sentit. Brotà a l'habitació d'Hana, al centre exacte de l'estança, sense font visible, sense espurna, sense causa. I s'escampà amb una velocitat que no era natural, devorant la fusta centenària de la residència Takahashi com si portés anys esperant el moment.

Els crits despertaren el poble. La família escapà per ben poc: Isamu carregant Hana inconscient als braços, la seva esposa arrossegant els fills grans a través del corredor en flames, les bigues caient a la seva esquena com ossos trencats. Tot Matsukawa s'abocà al carrer i allà es quedà, perquè ningú no fou capaç de marxar, ningú no pogué apartar els ulls d'aquell foc que no minvava ni cedia.

Cremà tota la nit.

Era un foc que no necessitava alimentar-se de res nou, que consumia el que ja era consumit i continuava cremant, taronja i blanc i d'un blau estrany als marges, sota un cel sense núvols i sense vent. Els nens ploraven abraçats a les seves mares. Els homes intentaren apagar-lo amb aigua i desistiren aviat: l'aigua desapareixia abans d'arribar a les flames, com si el foc se la begués en l'aire.

Només quan el primer fil de llum apuntà per l'horitzó, el foc s'apagà. Tot sol. De cop. Com si algú hagués apagat un llum.

Fou al nonagèsim primer matí que entre les cendres ella somreia.

Quan el sol sortí sobre Matsukawa, la família i els veïns s'acostaren en silenci a les restes de la casa. No quedava res dempeus: només un munt de cendra grisa, bigues carbonitzades, i el silenci dens d'un lloc que ha deixat de ser el que era.

Al centre exacte de les ruïnes, intacta, sense ni una sola marca de foc, sense el menor rastre de sutge sobre la seda vermella del seu quimono, hi havia Okiku.

Asseguda. Amb el cabell negre desplegat sobre les cendres com una marea fosca. Amb els llavis corbats en un somriure que aquesta vegada no deixava lloc a dubtes.

Ningú no volgué acostar-s'hi. Ningú no volgué tocar-la. Isamu Takahashi fou l'únic que es mantingué dempeus mirant-la durant una bona estona, amb la mandíbula serrada i els punys tancats als costats, mentre la seva filla plorava abraçada a la seva esposa unes passes darrere seu.

El que més pertorbà els veïns no fou el foc, ni la destrucció, ni tan sols la nina intacta enmig de les ruïnes. Fou el cabell. Perquè aquell matí, el cabell d'Okiku era més llarg que mai. Més llarg que la nit anterior. Més llarg que cap nit anterior.

Com si durant les hores que durà l'incendi, mentre la casa es convertia en cendres al seu voltant, ella hagués continuat creixent.

En els dies que seguiren, el mal deixà de dissimular-se.

El bestiar de Matsukawa morí en qüestió de setmanes, sense malaltia que ho expliqués. Els pous del poble començaren a donar aigua negra l'un rere l'altre. Per les nits, els veïns es despertaven a la mateixa hora, en la mateixa foscor, amb la mateixa sensació que alguna cosa estava dempeus al costat del seu llit, observant-los sense moure's. Els nens del poble deixaren de parlar. Els gossos emmudiren. I al solar calcinat dels Takahashi, la nina romania al seu lloc, sota la pluja i el sol per igual, somrient a tot Matsukawa.

El més inquietant no era la seva presència. Era que ningú no en podia desfer-se.

Ho intentaren. Els veïns més valents s'acostaren amb la intenció de llançar-la al riu, d'enterrar-la lluny, de cremar-la com havia cremat la casa. Però cap d'ells no fou capaç de tocar-la. Alguna cosa al voltant d'Okiku resistia, no amb violència, sinó amb una indiferència absoluta i geladora, com si el món dels vius fos per a ella una qüestió d'escassa importància.

El mal s'expandia. Lent. Pacient. Amb la certesa tranquil·la d'una cosa que no necessita afanyar-se perquè sap que té tot el temps del món.

Isamu Takahashi comprengué aleshores el que li corresponia fer, i ho comprengué amb aquella mena de claredat que només arriba quan ja no queda cap altra opció.

Manà cridar els sacerdots.

No un ni dos. Envià missatgers a tots els racons del Japó amb una sola petició: veniu. I vingueren. Durant setmanes arribaren en grups des dels temples de muntanya i els santuaris de costa, sacerdots xintoistes i monjos budistes i mestres de rituals tan antics que ningú no recordava ja en quina tradició exacta s'inscrivien. Matsukawa s'omplí de veus que resaven sense descans i d'encens que cremava dia i nit.

D'entre tots ells, destacà Mishita.

Era una anciana de moviments lents però d'una precisió que no deixava espai a l'error, amb els ulls del color de l'aigua profunda i una calma al rostre que resultava més inquietant que tranquil·litzadora, perquè no era la calma de qui no sent por, sinó la de qui l'ha sentit durant tant de temps que ja en forma part. Mishita era la més poderosa de tots els que s'havien reunit a Matsukawa, i ho era no per la força de la seva veu ni per la complexitat dels seus rituals, sinó per alguna cosa més difícil d'anomenar: havia vist coses com Okiku abans. Sabia el que tenia davant. I sabia el que calia.

"No es pot destruir", digué davant d'Isamu la primera nit, amb la senzillesa de qui enuncia un fet i no una opinió. "No s'hi pot raonar, no se li pot demanar res, no s'hi pot negociar. El que habita dins d'aquella nina no té voluntat que es pugui comprendre. Només té presència. I aquella presència cal tancar-la."

Isamu assentí. Ja ho sabia.

"I necessitem algú que cuidi d'aquests segells per sempre."

Això també ho sabia.

La reconstrucció de la residència Takahashi durà un any sencer i no s'assemblà en res a la construcció d'una casa. Fou un ritual sostingut, lent i exacte: cada biga beneïda abans de col·locar-se, cada pedra consagrada abans de posar-se sobre l'anterior, cada clau clavat amb les paraules que corresponien. Mishita dirigí el procés amb una meticulositat que ratllava l'obsessió, gravant a cada mur les barreres traçades amb tinta de cendra, enterrant sota cada llindar els amulets de contenció, segellant cada finestra i cada porta amb capes superposades de protecció que només algú amb el seu coneixement podria llegir.

"Si un segell cau", advertí Mishita, "la frontera s'afebleix. Si cauen tots, la frontera desapareix. Per això el guardià els ha de vigilar cada dia. No n'hi ha prou que hi siguin. Cal mirar-los. Cal recordar-los que algú els sosté."

Els milers de sacerdots resaren durant quaranta nits seguides. L'última nit, quan tot estava preparat, Mishita aixecà una mà i el rés s'aturà.

"El cabell s'ha de tallar. Ara. Just abans de tancar-la."

Ningú no volgué acostar-s'hi. Ningú no s'atreví a tocar aquell cabell negre que havia sobreviscut al foc, que havia continuat allargant-se sobre les cendres, que es lliscava per terra com si tingués voluntat pròpia.

Mishita ho féu ella mateixa. S'agenollà davant Okiku, prengué el cabell negre entre els dits sense vacil·lar, i el tallà amb unes tisores de fusta de cirerer consagrades durant quaranta dies. Un tall net, a l'altura de les espatlles.

El cabell tallat caigué a terra i no es mogué més.

Per primera vegada en mesos, el vent bufà sobre Matsukawa.

Aleshores Mishita prengué Okiku entre les seves mans —les úniques que no tremolaren en fer-ho— i entrà sola a la casa. Ningú no la seguí. Ningú no ho intentà. I Mishita no tornà a sortir.

Isamu Takahashi es quedà dempeus davant l'entrada durant un temps que ningú no s'atreví a mesurar. Després parlà amb la veu tranquil·la i trencada de qui ha pres una decisió de la qual no es pot tornar enrere: "Pel bé comú i la prosperitat de Matsukawa. La meva casa és ara la seva tomba. La meva sang és ara la seva cadena. El primogènit de cada generació vetllarà per aquests segells mentre els Takahashi existeixin."

Els Takahashi compliren.

La casa familiar mai no s'abandonà. El primogènit de cada generació hi vivia, creixia entre les seves parets, aprenia des de petit a conviure amb el pes del seu cognom. Els rituals es transmeteren de pare a fill amb la mateixa naturalitat amb què altres transmeten un ofici: com reconèixer els senyals que un segell començava a deteriorar-se, com tallar-ne un de nou seguint els patrons exactes que Mishita havia deixat gravats a les parets de la casa, per què no es podia descuidar ni un sol segell per petit que semblés.

Kaito Takahashi fou el més fidel de tots els guardians que havia tingut la família en cent setanta-cinc anys. Ensenyà al seu fill Akahiro a llegir cada segell i a tallar els de recanvi, li explicà caràcter per caràcter tot el que Mishita havia deixat escrit a les parets, li parlà d'Okiku sense ornaments ni eufemismes, amb la claredat seca de qui sap que la por mal entesa és més perillosa que la ignorància.

"Un dia aquesta guàrdia serà teva", li digué una nit mentre revisaven junts els segells a la llum d'un llum d'oli. "I aquell dia, no hi haurà ningú que et pugui ajudar. Només el que jo t'he ensenyat i el que tu recordis."

Kaito morí una nit d'hivern amb els ulls oberts i els llavis entreoberts, com si hagués volgut dir alguna cosa i no hagués arribat a temps. Sobre la seva tauleta de nit, doblegat en quatre, hi havia un paper escrit amb mà tremolosa:

Els segells resisteixen. Però no per gaire temps. Cuida'ls. No la deixis sortir.

Akahiro Takahashi sabia el que havia de fer. Ho havia sabut tota la vida.

Aquella mateixa nit, després d'haver preparat el cos del seu pare, s'assegué davant la vitrina com havia vist fer a Kaito milers de vegades. Revisà cada segell amb la meticulositat que li havien ensenyat. Tot en ordre. Tot quiet.

Okiku el mirava des de dins amb els llavis corbats en el seu somriure etern i el cabell curt i quiet sobre les espatlles.

Però el pes del dol és diferent del pes de la por. No avisa, no colpeja: s'acumula a poc a poc, com aigua que puja. Era la primera nit sense el seu pare. La primera nit en què la guàrdia era seva i només seva. I el cansament dels dies anteriors, el dol, la solitud de la casa en silenci, s'anaren sumant sense que Akahiro se n'adonés.

Fou en algun moment abans de l'alba, en aquell territori tou i traïdor entre la vetlla i el son, quan les parpelles li pesaren massa.

Només un moment, es digué.

Quan els obrí, l'habitació era plena de la llum grisa de l'alba.

Els segells de fusta blanca havien desaparegut.

No eren a terra. No estaven trencats ni escampats. Simplement no hi eren, com si la nit els hagués esborrat un a un amb una calma que resultava gairebé més pertorbadora que qualsevol violència.

La vitrina negra continuava al seu lloc. I dins d'ella, Okiku continuava asseguda amb el seu quimono vermell i el seu cabell curt i quiet, mirant al davant amb la mateixa expressió de sempre.

Però ja no hi havia res que la retingués.